dimarts, 19 de maig del 2009

Història i mitologia

La domesticació del gat no es remunta a èpoques tan antigues com la del gos, ja que l’home primitiu no coneixia el gat, i si s’havia creuat amb ell, en els boscos, el considerava un carnívor perillós en el que no s’hi podia confiar. Aquest felí vivia a les copes dels arbres comportant-se com un depredador anàleg al tigre o a qualsevol altre animal ferotge.
No se sap exactament quina va ser la primera cultura en domesticar-los, encara que sempre s’ha associat Egipte o alguna altra cultura predecessora, com els inicis de la domesticació del gat (a partir del gat salvatge africà). Les restes més antigues de Felis silvestris daten de fa 9500 anys trobades a Xipre juntament amb els ossos d’un ser humà que demostra la forta relació entre l’home i el gat. Ara bé, sempre s’ha relacionat Egipte com els inicis de la domesticació del gat, fa 4000 anys. Durant aquella època, servien per mantenir a les rates i ratolins allunyats dels seus graners i d’aquesta manera no danyaven les collites. De mica en mica, es van anar convertint en animals sagrats, especialment a Bubastis (ciutat de la deessa Bastet), on s’han donat els exemples més antics que es coneixen dels gats en la mitologia. Eren uns animals tant adorats que el càstig per matar a un d’ells era la mort i quan això succeïa els egipcis es rapaven les celles en mostra de dol. Fins i tot, alguns d’aquests animals s’embalsamaven i posteriorment es momificaven en llocs sagrats.
No solament a Egipte s’han fet troballes de gats sinó també a l’Àsia Occidental (en forma d’imatges gravades sobre pedres) i a l’Àsia Menor (estatuetes que representaven dones amamantant a gats). Els grecs, coneixedors del valor del gat com a caçador, en van robar una parella que, portada a Grècia, va estendre la raça a la resta d’Europa.
Els gats van tenir una existència més que satisfactòria fins que l’Església (durant l’edat Medieval), va començar una terrible persecució contra ells, ja que veia el gat com el responsable de tots els mals i es pensava que eren familiars de les bruixes. És per aquest motiu que se’ls cremava vius o se’ls tirava des dels edificis alts durant les festivitats. L’aniquilament va ser de tal magnitud que quan la Pesta Negra va envair Europa quedaven molt pocs exemplars per combatre les rates, les principals propagadores d’aquesta plaga. Al 1400 l’espècie felina va estar a punt d’extingir-se, però a partir del segle XVIII, va tornar a adquirir part del seu prestigi i no únicament va ser utilitzat com a caçador, sinó que gràcies a la seva bellesa, es va fer protagonista en quadres i escultures. Actualment, l’Església Catòlica ha considerat al gat com un animal domèstic com qualsevol altre i ha declarat sants patrons d’aquests animals. També és un dels dotze animals que formen el zodíac vietnamita i el calendari xinès.

Biologia felina

Reproducció

Els gats presenten períodes de zel al llarg de l’any que oscil·len entre sis o set dies. Durant aquest temps, els gats miolen més fort i orinen per marcar el seu territori, en canvi, les gates solen refregar-se sobre el terra tot aixecant la seva cua.
Resulta molt normal que, en aquesta època, els gats s’aparellin. El mascle s’apropa a la femella, la qual intentarà resistir-se a la còpula. Si el mascle és hàbil, aconseguirà mossegar-la per la part posterior del seu coll, immobilitzant-la i penetrant-la. En la còpula, la femella comença el procés d’ovulació: tenen censors nerviosos que activen el procés d’ovulació. Després de l’aparellament, les gates sovint es mostren agressives respecte els mascles. La gestació de la cria dura de 60 a 62 dies, tot i que pot arribar fins als 68. En la camada poden aparèixer d’1 a 8 cries. Per evitar la reproducció es pot esterilitzar o castrar els gats.

Parts del cos

BOCA

El gat és un animal cent per cent carnívor i, és per aquest motiu, que disposa d’una dentadura perfectament adaptada per a la captura i masticació de les petites peces que caça. A diferència del gos, el gat no disposa de grans molars trituradors, característics de l’alimentació omnívora.
El gat té 32 peces dentals que s’adapten a la perfecció a les necessitats alimentícies del felí.

ORELLES

Les orelles dels gats són d’una gran mobilitat gràcies als trenta-dos músculs que formen cada una d’elles. Pot bellugar cada orella independentment de l’altra, cosa que li permet moure el seu cos a una direcció i apuntar les orelles cap a una altra. Els felins tenen unes orelles molt expressives ja que també adopten postures especials que reflecteixen el seu estat d’ànim. El significat de les diverses posicions de les orelles és molt ric. Existeixen cinc senyals bàsics amb les orelles que mostren: relaxació, alerta, nerviosisme, defensa i agressió.

POTES

Les potes posteriors del gat són més llargues i fortes que les anteriors, permetent-li saltar hàbilment. Els gats són digitígrads i caminen movent les potes i mans del mateix costat al uníson. Gràcies als coixinets que presenta a les mans i a les potes, el gat pot caminar silenciós i sigil·losament. Les seves urpes són retràctils i poden estendre’s més enllà dels coixinets o tornar a desaparèixer mitjançant una simple contracció de certs músculs. Els coixinets dels membres del gat són extremadament sensibles i són utilitzats per investigar la textura, la mida i la forma dels objectes desconeguts.


PELATGE

El pelatge dels gats és molt variat, la seva llargada depèn de la raça, de la mateixa manera que el seu color. El gat muda el pèl aproximadament dues vegades a l’any. Aquest pelatge ofereix a l’animal, una eficaç protecció tèrmica, que es veu augmentada pel subpel, que forma una segona capa de pèls més fins.
Una característica del gat és la llepada del pèl per tal de que es mantingui polit, net i ben pentinat. Quan el gat es passa la llengua sobre el pèl, s’està assegurant una capa aïllant eficient contra el fred i la calor. Alhora, al no disposar de glàndules sudorípares, quan es llepa aconsegueix refrescar-se amb l’evaporació de la saliva. També el gat adquireix del seu pèl, després de mollar-se’l i prendre el sol, la vitamina D que no és capaç de produir per si sol. Finalment, quan un gat es llepa constantment el pèl és signe d’estrès i, si ho fa després d’una situació de perill, representa tranquil·litat.

CUA

Els gats tenen 244 ossos, i la majoria d’aquests es troben a la cua. Una de les millors maneres de saber què està pensant un gat, és observant la seva cua.

Sentits

Els cinc sentits del gat, propis d’un depredador, estan dissenyats per caçar i acabar amb les seves preses. Tots els seus òrgans estan adaptats per detectar qualsevol moviment i so que percebin al seu voltant.

OÏDA

L’oïda és un dels sentits més desenvolupats en comparació amb els humans. Els gats romanen sords fins a la cinquena setmana, temps durant el qual es desenvolupa plenament aquest sentit. La seva capacitat auditiva els permet captar, sense dificultat, diversos sons a la vegada. Les seves orelles capten el so particular dels rellotges (tic-tac), quatre vegades més fort que l’home.

VISTA

Després de néixer, els gats passen entre 8 i 10 dies sense apreciar el seu entorn. Quan obren els ulls, aquests destaquen per l’intens color que presenta el seu iris.
Aquests felins no tenen limitacions visuals durant el dia i, quan arriba la nit, les seves capacitats són cinc vegades més bones que les humanes. Pot veure sota la claror més dèbil, ja que els seus ulls estan dissenyats per aprofitar qualsevol tipus de llum. Aquests òrgans contenen un considerable número de cèl·lules receptores de llum; no obstant, aquesta condició els hi resta netedat. La seva vista és la d’un caçador i posseeix un camp visual molt més ampli que el de l’home.

OLFACTE

Els gats tenen sentit de la territorialitat i marquen els seus dominis amb olors, que alhora serveixen per advertir als altres felins de la seva àrea. L’olfacte del gat, a més de ser molt bo, posseeix un òrgan addicional, l’òrgan de Jacobson, a la part interior i superior de la boca, que li permet, un cop recollits els olors de l’aire sobre la llengua, quan es prem sobre l’òrgan de Jacobson, assaborir els olors.

GUST

Dels cinc sentits, el gust és un dels menys desenvolupats i més selectius. Les cries de gat neixen amb un bon paladar, però aquesta capacitat sensorial disminueix amb l’edat.
Les papil·les gustatives es troben a la punta, als costats i a la base de la llengua, però no són sensibles al sabor dolç. La llengua del felí consisteix en un múscul versàtil i molt sensible, que utilitza per subjectar la presa i per rentar-se.


TACTE

El gat és extremadament sensible al tacte i cada pèl del seu cos respon a la vibració més lleugera. Aquest sentit està centrat als coixinets que posseeixen les seves potes i que actuen com veritables sensors, de la mateixa manera que els seus bigotis. Els gats gaudeixen d’un sisè sentit, que els permet intuir perills naturals com, per exemple, notar l’acostament d’una persona enemiga. Els científics busquen l’explicació d’aquesta gran capacitat en els bigotis dels gats.


Costums i conducta

Sons

MIOL

El miol és el so característic del gat. És transcrit onomatopeicament com “miau”. La pronunciació d’aquest so varia significament, depenent del seu propòsit. Normalment vocalitzen indicant patiment, sol·licitant atenció humana,... Són capaços d’emetre prop de 100 tipus de vocalitzacions diferents, entre les quals destaquen les que s’assemblen al llenguatge humà.
Existeixen diversos tipus de miols: el dels cadells acabats de néixer, el que utilitza la gata quan el mascle no la segueix durant l’aparellament, el de les femelles quan amamanten, etc.




RONC

El ronc és un so que es produeix mitjançant impulsos rítmics cap a la laringe del felí. Quan aquests animals ronquen, significa que estan contents i feliços. No obstant això, repetides observacions revelen que els gats que pateixen dolor, ferits o moribunds, ronquen sovint en veu alta i durant molt de temps. A vegades, el ronc pot ser una forma per calmar-se a sí mateix.



BUF

Sembla més que probable que la semblança entre el xiulet de la serp i el buf que produeix el gat no sigui casual. S’ha al·legat que el buf del felí és un cas de mímica protectora: el gat imita la serp per donar la impressió que és molt verinós i perillós. La qualitat del buf resulta, certament, molt similar. Un gat amenaçat, enfrontat amb un depredador, produeix un so gairebé idèntic al d’una serp enfurismada en una situació igual. Els gats sovint afegeixen el bavejar al bufar. Escopir és una altra forma de la manera com reaccionen les serps quan es troben en perill. Finalment, cal destacar que en el segle XIX es va suggerir que la pauta de les marques en un gat tigrat són imitacions de les marques de camuflatge d’una serp.


Conducta


El gat utilitza tot el seu cos per expressar el seu estat d’ànim i els sentiments que experimenta. Alguns signes per conèixer el comportament d’aquests animals són:



(prémer la taula per observar-la amb mida ampliada)


La cua és una eina molt important per comunicar-se amb altres gats i diferents espècies (com, per exemple, la humana). La seva gran movilitat i flexibilitat li permeten moure-la amb gràcia i majestuositat, ràpida o lentament...




Però, per arribar a comprendre correctament aquest animal, resulta necessari observar, no solament la cua, sinó el gat en conjunt, és a dir, tot el seu cos. Les diverses postures del gat de relaxat a temerós, passant per agressiu i confiat es troben a la imatge que hi ha a continuació.


dilluns, 18 de maig del 2009

El gat en la literatura

El camí del gat en la literatura es remunta en temps immemorables. Herodot va ser el primer, fa 2500 anys, en escriure un text inspirat en el gat. A partir de llavors, el gat va acompanyar a l’home a través de gran quantitat d’històries, poesies, novel·les i contes relacionats amb el misteri, la màgia i la fantasia pròpies d’aquest animal. Sens dubte, el gat ha tingut una gran influencia en diversos escriptors. El text més conegut en tot el món és El gat amb botes, de Charles Perrault.
Sempre vinculat a mags i bruixes, el seu enigma el va fer protagonista d’alguns dels millors llibres de terror: Els gats de Ulthar, de Howard Phillips Lovecraft i el famós El gat negre, d’Edgar Allan Poe. També Rudyard Kipling va escriure un conte anomenat El gat que caminava sol, sense oblidar-nos de la magnífica novel·la Alicia al país de les meravelles, de Lewis Carrol. Dins la literatura francesa destaquen Charles Pierre Baudelaire amb Le chat i Sidonie-Gabrielle Colette amb Chattes.
En la literatura espanyola, sobresurten Federico García Lorca amb la seva “Canción novísima de los gatos”; “Oda al gato”, de Pablo Neruda i, finalment, Jorge Luis Borges amb “A un gato”.

ODA AL GATO
(...) El hombre quiere ser

pescado y pájaro,
la serpiente quisiera tener
alas, el perro es un león
desorientado,
el ingeniero quiere ser
poeta,
la mosca estudia para
golondrina,
el poeta trata de imitar la
mosca,
pero el gato
quiere ser sólo gato
y todo gato es gato
desde bigote a cola,
desde presentimiento a
rata viva,desde la noche hasta sus
ojos de oro. (...)

Pablo Neruda

El perquè de... i més

El perquè de...

Per què els gats mengen herba?
Sovint s’ha observat que els gats arranquen herbes del jardí i, tot seguit, comencen a mastegar-les. El perquè d’aquesta conducta no és massa clar, encara que existeixen diverses teories:
Durant molts anys, la resposta preferida va ser que els gats agafaven herba com a laxant per ajudar-se a expulsar les pertorbadores boles de pèl allotjades en els seus intestins.
La opinió més recent (i la més probable) és que els gats mengen herba per aconseguir quantitats mínimes d’una substància química que no poden obtenir amb una dieta càrnia i que resulta essencial per a la seva salut. Aquesta substància és una vitamina anomenada àcid fòlic que exerceix un important paper en la producció d’hemoglobina. Si un gat és deficient en àcid fòlic, pateix en el seu creixement i pot convertir-se en una anèmia greu.

Per què ens referim a les set vides del gat?
La resistència i fortalesa del gat va fer pensar que tenia més d’una vida, però la raó de dotar-lo de múltiples vides sempre ha intrigat a la gent.
La resposta és bastant simple: en l’Antiguitat es considerava un número de la sort perquè era una trinitat de trinitats i, per tant, del tot adequat per al gat.

Per què els ulls del gat brillen a la foscor?
Perquè els gats posseeixen un mecanisme d’ampliació d’imatge a la part posterior dels ulls. Es tracta d’una capa que reflexa la llum anomenada tapetum lucidum (que significa “catifa brillant”), que actua com un mirall darrere de la retina, reflectint la llum cap a les cèl·lules retinianes. És per aquest motiu que el gat pot utilitzar la menor quantitat de llum que entra pels seus ulls.
Tot i amb aquesta eficient habilitat nocturna, tampoc no és cert que els gats poden veure en una foscor total.

Per què un gat es frega contra la teva cama quan saluda?
En part, per realitzar un amistós contacte físic amb algú. Comença a estrènyer-se contra algú amb la part superior del cap i així, es va fregant tot el cos, procés que es va repetint diverses vegades. Tots aquests elements tenen una significació especial. En essència, el que el gat fa és portar a terme un intercanvi d’olors entre tu i ell. Posseeix unes glàndules especials a la cua i a l’alè que et marquen el seu aroma per al teu cos. D’aquesta manera, el gat es sent més a casa amb els humans.

Per què sovint un gat juga amb la seva presa abans de matar-la?
En principi, no és la conducta pròpia del gat salvatge. És l’acte d’un animal domèstic ben alimentat, el qual li han estalviat la feina de caçar com a conseqüència del medi ambient que viu. No s’atreveix a acabar-se la presa i la prolonga tant com li resulta possible, fins que aquesta mori.
Però, existeix una explicació científica quan aquest comportament el porten a terme les gates de granja. En cert estat de desenvolupament de la camada, les femelles han de portar preses vives a les seves cries per tal d’ensenyar-los com es mata. Aquest procés matern d’ensenyament, seria el culpable de la predisposició que tenen les gates per jugar amb les seves preses.

Gats graciosos